DE LA SABANA A LA SELVA

Després de realitzar una llarga caminada fins al cim Roraima de 2860 metres d'alçada,on es pot observar la quarta cascada més alta del món,anomenada Kukenán(660 metres de salt)i flora i fauna autòctona com plantes carnívores,orquídies,gripaus i colibrís,la normalitat em va portar a la frontera entre Veneçuela i Brasil, on només ensenyant el passaport em donaven permís per entrar al país de la samba i els carnavals.

En terrenys brasilers,els primers quilómetres vaig passar per comunitats indígenes de ètnies diferents com els Arawak.L'asfalt era més granulat,la carretera estreta i també hi havia més sotracs.

La carretera BR-374 encara era més tranquila que la Gran Sabana.
El primer dia a Brasil vaig fer la transició de la sabana a la selva.Hi havia més ocells però el calor continuava essent extrem.

Casi 40 graus.A ritme de creuer vaig passar entre dues llacunes.En aquell moment,vaig veure un cocodril mort i sencer.

Mort també impressionava!

Al Brasil es diuen Yacares i tenen unas llargada d'una mica més d'un metre.Suposo que per la nit va voler canviar de llacuna i un cotxe el devia atropellar.

Estava a l'estat amazònic de Roraima.Una tarda vaig arribar auna ciutat anomenada Boavista.

Per al matí,més o menys, a les sis,vaig preparar les meves dues alforges i una motxilla que la duia sobre el portapaquets.

La motxilla la tenia al terra i per endreçar-la millor la vaig posar damunt del llit en el que havia dormit la nit anterior.Al moure-la vaig veure un escorpí.Un crit es va apoderar de mi.

De seguida vaig agafar un ganivet que tenia a una de les alforges..L'escorpí semblava que s'havia ficat dins la motxilla.

La vaig sacsejar una mica i va sortir.

Es va posar damunt del llit.Ara no es el moment de fer becaines.Vaig pensar.Li va tocar una vida efímera.Continuarà.Pere Pirincho.

PEDALANT DE BRASIL A PERU

Després de cinc dies en un vaixell,descansant i dormint en una hamaca,vaig tornar a la meva vida normal i amb moltes ganes vaig començar a pedalar.

Unes jornades més enllà de deixar la ciutat de Porto Velho em vaig trobar la frontera boliviana,que no vaig traspassar,però que vaig seguir paral.lement fins a la meva entrada a Perú.

Es va acabar l'Amazones brasiler i els estats triats per pedalar:Roraima,Amazones,Rondonia i Acre.El pròxim,i últim estat amazònic va ser al Perú.Es diu Madre de Dios.(Quin nom més suggerent).Feia uns dies havia arribat l'hivern amazònic,significava pluja casi cada dia.

El poble d'Iñapari va ser el primer que vaig trepitjar al Perú,deixant enrera Veneçuela i Brasil.Portava pedalats 3300 quilòmetres.Els últims set-cents quilòmetres van ser tots camí de terra.

Vaig canviar les meves gastadíssimes cobertes i vaig posar pneumàtics amb "taco":Mai havia vist ploure igual.No tenia por de les tempestes d'aigua.Procurava buscar un amagatall o tapar-me amb un plàtic de dos per dos que portava a les meves alforges per aquests casos.A la selva amazònica de Madre de Dios encara hi han moltes zones completament verges.Moltíssimes papallones es van creuar per el meu camí de pols seca.A la últimas hora de la tarda,vaig baixar un llarg tram de pista.

En la llunyania vaig veure un felí.No era un gat d'angora,possiblement era un animal autòcton anomenat otorongo,més conegut amb el nom de jaguar.Però per sort per a mi es va amagar a l'atapeïda selva.Continuarà. Pere Pirincho.

ALGUNES FOTOGRAFIES

Dins d'una caixa de cartró tenia unes fotografies guardades que volia compartir amb els lectors cibernètics del blog de Pere Pirincho.

1.Prenent un refresc a la regió del Rif(Nord del Marroc)1996
2.Arreglant una punxada a Hervás(Portugal).1996
3.A una típica cabina,a prop de Bristol(Anglaterra)1997
4.Davant del Castell de Eilean Donan.Sud oest d'escocia.1997
5.Visitant les Giants causeway.Són pentàgons de pedres degut a l'efecte que va fer la lava contra l'aigua,fa milers d'anys.
6.Pedalant a l'ironman de Gérardmer(França)2002
7.Cursa d'esquí de fons anomenada Transjurassienne.76 quilòmetres esquiant.(França).

8.A la Gran Sabana
9.Vistes de la Gran Sabana desde el cim Roraima.2860 metres.
10.Pujant a peu al cim Roraima.
11.Cascada a la selva amazònica brasilenya.
12.Un dia de boira pujant els Andes.
13.Andes Peruans.Al poble de Marcapata.A 3400 metres d'altura.
14.Nena solitària.A prop de coronar el cim de Hualla Hualla.A 4800 metres d'altura.
15.Baixant per la carretera desde Hualla Hualla.
16.Visitant la vall del santuari de Qolloriti.
17.Molt a prop del santuari de Qolloriti.
18.Al glaciar del santuari de Qolloriti.A 5000 metres d'altura.
19.Fent la ruta del cim de Salkantay a peu.Direcció camí de l'Inca i Macchu Picchu.
20.Macchu Picchu.
21.Voltants de Macchu Picchu.Camí de L'Inca.
22.Mercat d'animals molt a prop de Cuzco.El sistema ES de bescanvi.
23.Molt a prop deL llac Titicaca.Tombes de Sillustani.

ALGUNES FOTOGRAFIESS

L'AVENTURA VENEÇOLANA

INTRODUCCIÓ :
Els pròxims articles o noves entrades, en Pere Pirincho us farà partíceps d'un nou viatge.Es el del 2006 on va atravessar amb bicicleta de Caracas a Cuzco.(Veneçuela,Brasil i Perú).

L'AVENTURA VENEÇOLANA
Caracas-Santa Elena de Uairen.1423 quilòmetres.

L'aeroport de Maqueitía molt a prop de Caracas m'oferia un aspecte inmillorable.Quan la cinta transportadora feia circular les maletes un home al costat de la cinta m'esperava amb la caixa on estava amagada la meva bicicleta.

Amb tots els estris a sobre sortia de la terminal de l'aeroport on de sobte un cartell em cridava l'atenció.

Deia:Pere.Eren els cosins del meu cunyat Alfred.(Gabor i Sandra).
Desprès de descansar el primer dia a la casa dels cosins vaig decidir muntar la bicicleta.Quina sorpresa m'esperava.

La bicicleta tenia un fort cop.Els desperfectes eren els següents:porta-paquets inservible.Una pastilla de fre no havia pogut fer ni un quilòmetre.El quadre tenia un petit cop que no revestia importància.

A Caracas no hi havia problema per res.Hi havia recanvi per tot.Vaig passar un dia més instal.lat a casa dels cosins.El 20 de setembre Gabor em portava a les afores de Caracas.Ell no tenia gens clar que sortís pedalant desde el centre de la ciutat degut al dens tràfic i a la gran delinqüencia.

Li vaig fer cas.
El mar carib em va acompanyar fins la veneçolana ciutat de Barcelona.Dos dies desprès a l'altura del poble de Soledat travessava el riu Orinoco direcció ciudad Bolívar a través d'un pont.

A aquest tros de riu se li diu Angostura ja que aquí l'Orinoco no es massa ample.

Començaven els detalls hospitalaris.Em convidaven a refrescs,formatge i a la gran sabana els indígenes Pemons m'oferien les seves cases.A la carretera tot seguia igual i abans de de les set del de matí ja estava pedalant i sobre les tres de la tarda mes o menys ja havia fet 100 quilòmetres.Poc a poc l'espès bosc va donar pas a la perla. La gran sabana.
Per arribar a la gran planícia de la gran sabana i el seu bonic parc nacional de Canaima s'ha de superar una pujada durissìma fins arribar a l'inmens pla.

Al principi del pla hi havia un fort militar.Vaig parar.Em van preguntar d'on venia.De seguida em van fer entrar al cuartel i em van convidar a un plat de macarrons i a suc de mango.

Tot gràcies al sargento Morales.Allunyat de les grans ciutats es el lloc ideal per muntar la tenda.No sense abans intentar mantenir a ratlla els escorpins i les serps.

Si l'herba era considerable netejava la zona amb un ganivet de 20 centímetres.Desprès de muntar la tenda a un metre i mig feia un cercle rodejant-la de querosè per així espantar rèptils i aràcnids.D'aquesta manera aconseguia una còmode llar.

Els pròxims tres dies la ruta va ser idíl.lica.Cada 30 o 40 quilometres trobava cascades de mes de trenta metres d'alçada.A la llunyania observava muntanyes anomenades Tepuys.La mes alta es el cim Roraima de 2800 metres d'altura.
Un dia a un poble d'indígenes Pemón paro a comprar galestes.Vaig sentir una olor rara.Vaig preguntar que era aquella olor extranya.Era sofre.

Havia vingut el diable i així l´havien espantat.Desprès de 1423 quilòmetres i solament amb un dia de descans,vaig arribar al poble elegit per relaxar-me i visitar els voltants.Santa Elena de Uairen.Continuarà.

HISTÒRIA DE LA BICICLETA DE MUNTANYA

Els origens de la bicicleta de muntanya es remonten sobre l'any 1933, però va nèixer a Califòrnia a finals del 1970.

Quan ja s'acabava la dècada dels 80 aquest esport feia furor a Europa.
Tot va començar degut a la necessitat d'aconseguir una bicicleta que es pogués conduir per camins i muntanyes.

Ignaz Schwin va inventar una robusta bicicleta que deseguida es va fer molt popular als Estats Units gràcies a que l'utilitzaven els repartidors de diaris.

Poc a poc els hi van alleugerar el seu pes,van fer modificacions als canvis i van millorar els quadres. Així va nèixer la bicicleta de muntanya tal i com la coneixem avui en dia.

Tot va seguir evolucionant molt ràpid i dels quadres d'acer de 15 quilograms,es va passar als més lleugers quadres d'alumini i suspensió al davant, l'any 1987 aproximadament.

Tres anys després ja portaven posada la doble suspensió.L'evolució es molt ràpida desde la seva creció i gràcies a aixó tenim la sort de practicar aquest bonic esport.Pere Pirincho

Valle de las Penias

TERRATRÈMOL DE HUARAZ Y YUNGAY ("CORDILLERA BLANCA",PERÚ)

En els dos ultims anys he viatjat entre altres païssos,per el Perú i l'Ecuador.

Justament en aquests dos païssos he viscut dos moviments sísmics que tot i ser petits no em van deixar indiferent.

Desprès d'haver escoltat de primera mà i vist per la televisió històries verdaderes de terratrèmols, volia explicar aquesta trista i mùstia història.

El 31 de maig de 1970,un terratrèmol de 7'9 a l'escala Richter va devastar el centre del Perú.Es va emportar 70.000 vides.

Van morir aproximadament la meitat dels 30.000 habitants de Huaraz(nord de Lima)Solament el 10 per cent de la ciutat va quedar dempeus.

La propera població de Yungay va quedar totalment soterrada degut al moviment de gel i pedra que va cedir desde el cim del Huascaran de 6768 metres d'altura.

Quasi tots els seus 18000 habitants van quedar sepultats.

Encara hi han petjades de la catàstrofe per tota la vall.

Desprès d'aquells desastres ,es va crear un organisme estatal(hidrandina) per controlar el nivell de l'aigua dels llacs,mitjançant la construcció de preses i túnels,per així reduir el risc de catastròfes similars,tot i que no es efectiu al 100 per cent.Solament ens queda l'opció d'ajudar altruisticament cada cop que passa una desgràcia natural d'aquesta magnitut.

Pere Pirincho.

LA MIRANDA DE FRA GARÍ

Quan arribem a l'abadia de Montserrat,si volem no solament visitarem la moreneta i el museu d'egiptologia.

També entre altres motius podem fer excursions per el parc natural de la muntanya màgica.Aquesta excursió que presento avui es curta,però de pendent pronunciat.Aquesta ruta comença a la plaça de la font del portal,restaurada recentment.

Hi ha un rètol on es llegeix "Creu de Sant Miquel,Sant Joan,Sant Jeroni,Collbató".Aquest es el principi del camí a seguir.

Es un camí cimentat i ample que passa al costat de l'estació del funicular de Sant Joan.Quan no portem ni cinc minuts de caminar trobem a la dreta,un monument dedicat a Pau Casal.Es una obra de Joan Rebull (1899-1981).Solament una mica després agafem a la dreta el camí a la miranda de Fra Garí.Està assenyalat per un cartell.

Es un bon corriol que comença amb uns quants graons i que puja fent ziga-zaga.10 minuts després trobem la cova de Fra Garí.Es un petit abric degut a una llastra despresa de la paret.Si mentres caminem mirem cap al conglomerat tenim possibilitats d'admirar a algun escalador agosarat i perquè no tenir la sort d'observar a alguna cabra montserratina.

A la cova de Fra Garí segons la tradició hi féu penitència Fra Joan Garí,mític personatge Montserratí.De seguida arribem al mirador de Fra Garí,on trobem una majòlica de Joan Guivernau, (1909)que fa a.legoria a les ermites montserratines i a la devoció mariana.Es un bon lloc per esmorçar assentat a uns dels bancs de ciment que trobarem.Desde les baranes de la miranda es domina a vista d'ocell tot el santuari.Podem veure damunt el monestir l'ermita de Sant Dimes i mes a l'esquerra la de Santa Creu.

Hi han tres monòlits interessants:La Prenyada,la roca de Sant Salvador o l'Elefant,La mòmia i la momieta.

A prop d'aquestes roques de pur conglomerat s'aprecia l'ermita de Sant Benet.Solament desfent l'anterior cami i de baixada, tornem un altre cop a l'abadia.Anar i tornar tardarem una hora aproximadament.Pere Pirincho

"Team Hoyt"

L'any 1962 Rick Van Hoyt va nèixer a Massachusets (EEUU),amb una hemiplègia provocada per una falta d'oxigen en el seu cervell degut al seu propi cordó umbilical.Quan tenia vuit mesos de vida, li van arribar a dir a la seva familia que degut al seu estat vegetatiu deurien plantejar-se l'eutanàsia.
Al 1972 un grup de científics de la universitat de Tufs,va construir un ordinador interactiu,amb 5000 dolars.Eran els estalvis de la familia Hoyt.
Aquest ordinador li permetia a Rick escriure fent servir moviments del cap,senyalant les lletres ordenades i fent clic amb aquestes, solament fent un moviment amb al cap.A tothom va deixar sorprès quan les primeres paraules utlitzades van ser "vinga Bruins"(equip de hockey sobre gel).A Rick li agradava l'esport i seguia la lliga de hockey com un afeccionat més.
Per primer cop el seu para el va portar a una carrera d'atletisme de cinc milles.
Aquesta carrera es celebrava per recaudar calers destinats a un altre esportista que s'havia quedat paralitic després d'un accident. El seu predecessor va acabar la carrera empenyant la cadira de rodes de Rick.Aquell dia el nen li va dir al seu pare:es el primer cop de la meva vida que no m´he sentit discapacitat.Les coses no van acabar aqui.
Després de cuatre anys fent maratons i altres curses a peu,empenyant la cadira de rodes del seu fill,Dick es va plantejar fer un triatló.Va tenir que apendre a nedar,i a tornar a agafar la bicicleta que tenia oblidada desde que era un nen petit.Van debutar l'any 1985.D'aquesta manera porten mes de 25 anys corrents junts.
Quan toca nedar Rick va amb una barca arrastrada per el seu pare.Si el pare va amb bicicleta,ell va amb un seient colocat en la part dabantera.I si toca fer la part final de la cursa a peu,Rick va amb una cadira de rodes a daptada a la carrera i també empenyada per el seu pare.Ja no son desafiants joves si no que tenen 46 i 68 anys i han sigut capaços d'acabar entre altres gestes 206 triatlons entre ells sis Ironmans) i 65 maratons.Per cert no us perdeu el video seguënt.
Pere Pirincho.

Team Hoyt Subtitulado.

LA NARIZ DEL DIABLO

El darrer viatge realitzat amb bicicleta va ser a finals de l'any 2007. Despres de recòrrer per les grans altures andines del Perú i l'Ecuador,el final del meu viatge va ser a la ciutat andina de Riobamba.Ciutat que te un guardià superb.No es un altre mes que el cim del Chimborazo.
Amb 6300 metres d'altura el converteixen amb el "nevado" més alt de l'Ecuador.
Amb ganes de descansar de la bicicleta vaig començar a fer una mica de turisme ,des de la ciutat esmentada i acompanyat de la meva dona. Una opció bona era endinsar-me en una ruta amb nom diabòlic,La Nariz del Diablo.
El medi de locomoció era el tren. La construcció del ferrocarril de l'Ecuador,constitueix un símbol d'unitat nacional que va ajudar al progrés del país.
El precursor de l'obra va ser el president Gabriel García Moreno.L'autoritat máxima del país,l'any 1861,va autoritzar la contractació d'empreses nacionals i extrangeres per així poder construir la via fèrrea.Tot va ser una odissea.
L'implacable clima,les mossegades de serps i la febre produida per les picadures dels mosquits van fer que molts obrers arribessin a la mort i molts altres fugissin. No era extrany veure com els cadàvers anàven en plataformes i els soterraven en fosses comuns.
Degut als obstacles geogràfics que havia d'afrontar el tren,el mateix president del país el va qualificar com el ferrocarril mes difícil del món. Actualment el ferrocarril o autoferro serveix com atractiu turístic.
Una de les rutes que atrau més es el trajecte Riobamba-Nariz del Diablo.Aquí el tren descendeix 800 metres amb ziga-zaga per una formació rocosa que degut a la seva dificultat i forma,va ser denominada amb aquesta al.lusió al dimoni.
Aquesta baixada mentres es creua el riu Chanchan,permet adonar-se del canvi de clima desde la zona andina fins al litoral.Tot i que el tren pugui espatllar-se i/o descarrilar val la pena per el viatger realitzar aquesta encisadora i bonica ruta. Pere Pirincho.